A la darrera reunió de presidents de la Unió Europea, on es va signar el Pacte Fiscal, el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, va negar-se a complir el pacte d’estabilitat de la UE. Aquest pacte d’estabilitat pressupostària fixa uns límits de dèficit públic anuals fins arribar al màxim del 3% el 2013.
Mariano Rajoy ens té acostumats a la prudència i als silencis. És un home d’acció, no de paraules. Tot i així, a la roda de premsa ens va descol·locar a tots, sense previ avis de Merkel o Sarkozy. Va agafar el brau per les banyes i va diu prou. Adéu al 4,4% de dèficit pel 2012. Espanya té sobirania i l’exerceix, i hem establert un 5,8% de dèficit pel 2012.
Ara bé, Rajoy no és ximple, sap que té a la UE darrere i que econòmicament estem, si no intervinguts, veritablement supervisats. Espanya no es desmarca del Pacte d’Estabilitat Pressupostària, senzillament es marca un ritme més pausat. L’objectiu del 3% de dèficit al 2013 continua vigent, i el mateix Rajoy ha afirmat que es complirà i que és necessari. El que es canvia és el límit de dèficit d’aquest any, d’un 4,4% a un 5,8%.
El canvi del dèficit anual d’enguany és realista. Espanya no té el 6% de dèficit que deia Zapatero i Salgado quan van deixar el Govern, la veritable xifra de dèficit és un 8,5%. No té sentit passar aquest 2012 d’un 8,5% a un 4,4%, gairebé 4 punts per sota, i al 2013 només rebaixar un 1,4 punts fins al 3%.
Rajoy planteja un camí alternatiu: rebaixar el dèficit d’enguany uns 3 punts fins al 5,8% i al 2013 rebaixar uns altres 3 punts fins al 3% que marca el Pacte d’Estabilitat Pressupostària. Per tant, no s’incompleix el compromís d’estabilitat pel 2013, es demana flexibilitat.
A més a més, experts, economistes i, fins i tot, oposició hi estan d’acord. Reduir el dèficit gairebé 4 punts en tan poc temps no té sentit. Un dèficit menor significa més retallades o més impostos, i més retallades o més impostos signifiquen més contracció econòmica. A dia d’avui la taxa d’atur continua creixent dia rere dia, l’economia es contrau i el consum està estancat, no hi ha marge per més impostos o més retallades. Indubtablement cal una consolidació fiscal i complir amb els compromisos, però sense asfixiar l’economia, sense més impostos i sense retallades que sempre perjudiquen les classes mitjanes.
Una economia no pot créixer si no té uns comptes públics positius, però tampoc si la demanda interna es contrau. Per això és vital un ajust més realista com el plantejat per l’executiu de Mariano Rajoy. De fet, altres països europeus s’han posicionat en la línia d’Espanya, com els Països Baixos.
Aquest “prou” de Rajoy és un canvi de rumb en la política espanyola. De la submissió de Zapatero a Merkel i Sarkozy a un Rajoy que compleix però que no dubta en defensar els interessos nacionals.
Els que som europeistes i defensem la integració europea, no podem permetre que s’imposi una Europa a la alemanya. Europa som tots, i la diferència entre Europa i l’ONU o altres organismes és que tots som iguals, no hi ha dret de veto. Si volem un avenç significatiu en sobirania europea hem de construir una Europa on tots estiguem còmodes, sense països de primera i països de segona, i si hi ha d’haver dues lligues, Espanya ha de jugar a primera.
Antonio Alcalde
